L’Avenç. Literari. Artístic.
Científic. Revista quinzenal illustrada
Segona època. Any V.
Nums. 13-14 Barcelona, 15-31 juliol 1893
El monastir de Ripoll. Elegia
J. Massó Torrents
S’ha acabat ja el
soroll; ja torna la pau. Per alguns balcons penjen gallarets descolorits, al
mitj del carrer un penó es recargola al vent, en alguna placa hi queda encare
clavat un arbre de fulles esgrogueides a punt d'acabar am la mort les
anyorances de tot trasplantat: són les despulles derreres d'una festa. Are ja
tot está tranquil, ja ha tornat la pau.
La vila de Ripoll vist formiguejant de gent, les cases planes,
gernació per carrers i places. Se celebrava una altra consagració del seu antig
monastir, i per donar més relleu a la religiosa festa s'avien aplegat gaire bé
tots els bisbes de Catalunya. Tota la festa girava al llur entorn: a punt de
besar els llurs anells, els derrers brots de la noblesa del país barbotegaven
oracions en castellà; a remolc de les llurs capes llampants, els catalanistes
més parladors, relegats a segona fila, callaren respectuosament, i sols
aixecaven la veu fòra de llog i per proposar de dur a la pedra la paraula del
grand prelat. Mentrestant els bisbes ho illuminaven tot am la resplandor de les
mitres.
Are, com un debil
ressò de la festa, les campanes del monastir toquen com en la més umil
parroquia: ja s'ha acabat aquell seguit alegre d'anar totes a vol, etjegant
ardidament a l'aire les llurs notes greus o fines desde l’alçaria del cloquer,
com el pensament les idees. Are convoquen a missa, i la gentada qu’hi acud no
és grossa: queda reduida al presbiteri; el trepitj i el remenament de cadires
es perd en la nau ferrenya, qu'enclou tota la bellesa de lo senzill.
En la cruesa de
l'alta nau central, en el misteri de les dugues de cada banda, que bé endevina
el sentiment de l'artista que de nou les ha closes! Es diu que fa quaranta anys
que la somiava, aquesta reconstrucció, i recorria i espigolava intelligentment
totes les manifestacions de l'art romanic espargides en les nostres montanyes,
per a resumir-les en la basilica ripollesa marcant el primordial pas de l'art
de Roma a Catalunya.
Ha conservat
preciosament totes les rusticitats primitives: el creuer un xic de gairell am la
nau per no fer la creu perfecta, les finestres de l'abside grand fòra de
simetria, les absidioles desviant-se de l'éix de les naus laterals. Fins en
els ultims detalls s’hi veu la mà experta gu’ha guiat l'obra: vidrieres,
salomons, tot és escaient. Peró com l'artista del retaule gotic, el vell
simpatic no firma l'obra que corona una llarga vida de treball. D'una boca a l'altra
va el nom del bisbe de Vich que l’ha duta a bon terme.
Estudiant,
furetejant, interpretant, un altro va reunir en un llibre l'istoria del cenobi
ripollenc. Per ell tot-om es va enterar dels abats illustres qu'el varen
regir, dels comtes catalans que s'hi varen soterrar, de les riqueses que
contenia. Avui tot-om acud an aquell llibre: els uns en treuen lleugerament
noticies, fins hi hà qui l'extracta; però el nom del pacient investigador, de
l'istoriaire-poeta, ningú el retreu. Are ja se sab qui va ser l'abat Oliva i tot-om
glorifica a la zelosa autoritat eclesiastica qu'ha refet l'obra del grand descendent
de Jofre el Pilós.
Quand la desteta de
l’any trenta-cinc, els miquelets corrien pel temple com un castig, cremant
altars, escrostonant imatges, arrossegant ossamentes. Entre-mitj d'aquella
orgia politica, d'aquells ignorants assedegats, un fill illustre de Ripoll
aturava els excessos i se n'enduia a bon recapte, salvant-la de la devastació,
la despulla d'un comte de la nissaga de Barcelona. Després dels miquelets
restaren les runes fumants; després el fum meteix va morir; més tard la
vegetació, carinyosa, s'apoderava dels pilars de la nau gotica esfondrada, de
la portada malmesa, del claustre reposat. Però el govern que desde sigles
envileix i encorva el sentiment nacionalista de Catalunya, un dia va vendre lo
que quedava de l'antig cenobi, i a-les-ores altro cop el savi ripollenc el va
salvar d'una devastació, aquesta volta oficial. Més are el salvador és mort,
avui ni una pedra testifica el seu amor a l'iglesia que, després de més de mitj
sigle d'abandó, ha consagrat el digne bisbe Morgades.
Are, fa pocs dies,
al consagrar-se altro cop, s'ha dit mil vegades que la reconstrucció del monastir
tenia trascendencia per a la nació catalana. Desventurada nació! Quand se formava
de veres en el sigle IX, el comte Jofre, després de guanyar amb el brand el
territori, cridava an els fills de Sant Benet i els hi establia. Aixís ho va fer
en la remorosa confluencia dels rius Ter i Freser; aixís s'avia fet a Cuixá;
aixís es va fer després a Sant Martí de Canigó en el Conflent i a Santa Maria
d'Arles en el Vallespir. ¿Podía aver-hi mesura més civilisadora, podien
plantar els primers comtes de Barcelona o de Cerdanya una fita més segura? Els
benedictina colonisaven, i, un cop aferrats a la terra, s'hi arrapaven fort.
Contre Mafumet, qui millor que Cristo?
Perb d'a-les-ores
han passat déu sigles! Catalunya va tenir temps de fer-se grand i de desfer-se
fins a desapareixe d'entre les nacions oficials. La nacionalitat latent que lluitava
a travers dels sigles i seguia l'empenta deis pobles grands, ha d'ocupar un
llog umil però onrós entre els qu'han combatut per l'evolució progressiva de
les idees. En el sigle XIX no és la crossa del bisbe la qu'indica el camí que
s'hà de seguir. L'esperit del poble catalá ha sigut lliure tot temps; la
politica de la casa aragonesa no ha servil mai al Papa ni a cap altro senyor. ¡Pobre
nació si are s’hà de commoure pel cambi d'una parroquia!
També es diu are
que Ripoll és el panteó dels comtes de Barcelona. Se n'han recullit els òssos i
ceremoniosament s'han dipositat en el presbiteri o en la nau vora el creuer,
alguns en urnes noves. Però les despulles dels que varen reconquerir pam a pam
la Catalunya, jauen allí umilment, aclaparades, ofegades per una tomba ont s’han
consumit els milers de duros en riqueses de tota mena. S'han obert les portes
del panteó dels qu'han fet la patria, a qui ha tingut el merit de fer-se ric. El
catolicisme modern vol els rics perquè els necessita: pels rics són, doncs,
les excepcions i els privilegis. El panteó
dels comtes ho serà solament pels pobres de la fortuna. No hi valdrà el ser
illustre d'esperit: la porta del monastir será tancada a les despulles del
pobre.
¡Oh venerandes
relliquies dels que treballàreu a la constitució primera de la nostra patria! ¿No
us valia més tenir els òssos a quatre vents, escampats entre la poesia de les
ruines, acariciats pel sol i aromatisats per les flors del camp? ¡Qui t'ha vist
i qui et veu, vell monastir! Franquejat l'ermós arc triomfal del cristianisme,
l'obra del grand Oliva, es veia l'iglesia esfondrada com un castig dels omes
an els omes: en llog de la llum esmortuida dels ciris, el sol hi batia ferm; en
compte de fidels, hi avia erbes ben alces; en llog de la sordina del rés, sols
se sentia el freg de l’espantadiça sargantana, el brunzit del burinot; en els misteriosos
entorns del confessionari, la llum del dia hi queia de ple a ple.
Are els óssos estan
ben desadets i poc o molt barrejats; are l'iglesia està ben nova, a punt d'estrena;
el claustre, ben netejat de broça; les set absides, pulcres i acabadetes. Oh!
Els miquelets l'avien deixat ermós, el monastir, després de llur obra
devastadora! L'umanitat és aixís: un temps destrueix l'obra d'un altro, i totes
les revolucions, tant si edifiquen com si demoleixen, sempre són saludables,
sempre deixen bon llevat; perquè hi agi gra cal la sega. Les maravelles de
l'art romanic ens han sigut transmeses gracies a les generacions que l'art
gotic va trobar curtes de recursos; i a son temps les esvelteses de l'ojiva
agueren desaparegut si en el sigle XVI totes les comunitats i municipis
aguessin nadat en sobres de diner. Un fenomen de la Naturalesa, sempre més
gros qu'els de l'ome, tot destruint Pompeia, ens-e la conserva fins avui per
deixar-nos penetrar en la vida del poble roma. Totes les revolucions són
saludables, conservant i destruint. La crema dels convents anant a suprimir
els frares, ¿representa més qu'una plana dintre l'istoria de l'estranya justicia
umana? Per ser obra selvatge ¿va deixar de dur els seus fruits en les
conciencies? L'obra dels frares ja no era bona: ¿era un sacrilegi destruir-la?
I ¿no és bo conservar les ruines que l'ome ha fet? Com obra d'un temps passat,
¿no és també un sacrilegi profanar les ruines?
Aquesta profanació
està a l'ordre del die. Dintre del renaixement religiós qu'ha portat la lluita
de les idees an aquét sigle, ja es parla de reconstruir Poblet, i pod-ser
alguns creuran Catalunya salvada tornant els cossos dels reis d'Aragó an el
panteó que s'avien triat en vida. I ja hi hà qui dóna ofrena, am l'esperança,
pod-ser, d'aixecar-se un vas monumental al llur costat! Però a Catalunya li
plau veure el seu passat en ruines per ser passat, i es prepara per a un esdevenidor
del tot nou, més grand i més elevat que mai en cap sigle dels que foren; i es
regenerarà am les bones influencies fins a espolsar-se del tot el jou castellá,
que envileix i petrifica, qu'inutilisa per tot progrés. ¿Que hi fa qu'agi de
servir de teiera, si cal, el refet santuari de Ripoll, per illuminar el grand
die? Si hi poguessin ser els que varen fer-nos la patria, sacrificarien de grat
la derrera estella de llurs óssos.
+IMG_9729+opt+(Large).JPG)
diligència; hores no perdudes perquè, a part de l'interès del paisatge, a la diligència viatjava també un home vell del país que donava raó de tot i era un niu de corrandes. Passaven per terres heredat de l'Espona: 